El mite d'Aracne

Atena, anomenada Minerva pels romans, era la deessa de les arts i els treballs artesanals. Relacionada amb aquesta atribució, Ovidi explica la metamorfosi d'Aracne, una teixidora que va voler rivalitzar amb la deessa.
Aracne no era una noia il.lustre pel lloc de naixement ni per l'estirp, ho era pel seu art. [...] Valia la pena veure no només els teixits ja fets, sinó també la manera com els feia - amb tanta gràcia realitzava el seu treball -, tant quan feia el primers cabdells amb la llana en brut, com quan oprimia el material entre els dits i, tibant i tibant sense parar, anava fent els flocs suaus com núvols, o quan, amb lleugeresa, feia girar en rodó el fus amb el polze, o quan brodava amb l'agulla; tothom hauria dit que Pal.las li ho havia ensenyat. La noia, però, ho negava i s'ofenia quan li atribuïen una mestra, encara que fos tan il.lustre. «Que s'atreveixi a competir amb mi», deia; «si em venç, acceptaré qualsevol cosa».
Pal.las es disfressa de vella, cobreix les seves temples amb uns cabells blancs fingits i pren un bastó per recolzar els seus membres flaquejants. La deessa, aleshores, li va parlar així: [...] «no vulguis competir amb una deessa. Demana perdó humilment pel que has dit, temerària. La deessa et perdonarà, si li ho demanes». Aracne se la mira adustament, deixa els fils que estava fent i, gairebé sense poder contenir les ganes de picar-la, expressant clarament en el seu rostre la ira que sentia, va respondre amb aquestes paraules a Pal.las, a qui no havia reconegut: «[...] no creguis pas que els teus advertiments han servit de res, continuo pensant el mateix d'abans. ¿Per què no ve ella mateixa? ¿Per què evita competir amb mi?». La deessa li va dir aleshores: «Ja ha vingut». Va treure's ja disfressa de vella i va manifestar-se com a Pal.las. [...] Ella s'obstina en el seu propòsit i la seva estúpida ambició de victòria la porta de dret a la perdició, car la filla de Júpiter accepta, deixa ja d'aconsellar-la i no ajorna més el moment de la competició.
Sense perdre temps, totes dues es col.loquen davant telers diferents i comencen a tensar un ordit de fils primíssims. [...]
Ni Pal.las ni l'Enveja no podrien trobar res digne de blasme en el treball. La verge guerrera de rossos cabells va indignar-se davant l'èxit de la noia i va esquinçar aquella tela brodada que reproduïa accions indignes dels déus. Amb una llançadora de fusta del mont Citor que tenia a la mà va colpejar tres o quatre vegades el front d'Aracne, filla d'Ídmon. La infeliç no ho va poder suportar, però encara va tenir coratge per lligar-se el coll amb un llaç. Ja s'havia penjat quan Pal.las, compadida, la va aixecar i li va parlar així: «Viu, doncs, però continua penjada, desvergonyida! I perquè no esperis que les coses es puguin arreglar en el futur, que aquesta pena passi a tot el teu llinatge, fins als teus descendents més llunyans. Després es va apartar d'ella i la va ruixar amb el suc d'una herba d'Hècate; tot seguit, en rebre el contacte de la droga funesta, li van caure els cabells, i també el nas i les orelles, el cap se li va reduir moltíssim i se li va empetitir tot el cos. En el costat, enlloc de cames, li queden encastats uns dits finíssims; la resta del cos l'ocupa només el ventre, del qual, tanmateix, treu un fil, amb què, convertida ara en aranya, pot continuar treballant les teles, com abans.

Ovidi, Les metamorfosis VI 7-145, traducció de Ferran Aguilera. Barcelona. Ed. La Magrana.

Apol.lo i Dafne

El primer amor de Febos va ser Dafne, filla de Peneu; no va ser causat per un atzar cec, sinó per la ira cruel de Cupido. (...) del seu buirac carregat de sagetes va treure dues fletxes amb efectes ben diversos; l'una fa fugir l'amor, l'altra el produeix. La que el produeix és d'or i té una punta afilada i lluent; la que el fa fugir és roma i té plom sota la canya. Aquesta última va clavar-la el déu a la nimfa, filla de Peneu; amb l'altra va ferir Apol.lo, travessant els seus ossos fins al moll. Tot d'una ell queda enamorat; ella fuig, (...) Febos l'estima; ha vist Dafne i desitja unir-se a ella. Espera aconseguir allò que desitja i els seus propis oracles l'enganyen. (...) Ella, però, fuig més veloç que la brisa lleugera i no es detura en sentir aquestes paraules que la criden:
«Nimfa, t'ho suplico, filla de Peneu, atura't; no et persegueixo amb males intencions; nimfa, atura't. Així fuig l'ovella del llop, la cérvola del lleó, així fugen amb ales tremoloses les colomes de l'àliga, cadascuna dels seus enemics; jo et segueixo perquè t'estimo. Pobre de mi! vés en compte de no caure de boca a terra. Que les teves cames, que no ho mereixen, no sentin les ferides dels esbarzers i que jo no et sigui una causa de dolor. Els terrenys per on t'apresses són abruptes; no corris tant, t'ho prego, i deixa de fugir; jo mateix et seguiré més a poc a poc. Sàpigues, tanmateix, qui has enamorat; jo no sóc pas un habitant de les muntanyes, no sóc un pastor, ni un d'aquells homes rudes que guarden per aquí bestiar i ramats. No saps, no saps, inconscient, de qui fuges i per això fuges. A mi m'obeeixen la terra de Delos, Claros i Tènedos, i la residència reial de Pàtara; Júpiter és el meu pare; per a mi es revela el que serà, el que ha estat i el que és; per a mi els cants s'acompanyen dels sons de les cordes; la meva fletxa és infal.lible, tot i que n'hi ha una més infal.lible que la meva, la que ha ferit el meu cor, abans lliure de cuites. La medicina ha estat una de les meves invencions, sóc anomenat auxiliador pertot arreu, i controlo el poder de les herbes. Ai de mi! El mal d'amor no pot ser guarit amb cap mena d'herbes i les arts que són útils a tothom de res no serveixen al seu senyor».
Tenia intencions de continuar parlant, però la filla de Peneu va fugir amb la seva cursa esporuguida i va deixar-lo a ell i al seu discurs inacabat. També aleshores li va semblar bella; els vents li descobrien les formes del cos, l'aire de cara li agitava els vestits mentre corria, i la brisa lleugera li tirava enrere els cabells; la fugida augmentava la seva bellesa. Però el jove déu no pot suportar més perdre el temps amb paraules afectuoses i, empès per l'amor, segueix les seves petjades amb passos freturosos. (...) El perseguidor, tanmateix, ajudat per les ales de l'amor, és més ràpid i no es permet un moment de repòs; encalça l'esquena de la fugitiva i llança el seu alè sobre els cabells escampats pel seu coll. Ella va empal.lidir esgotada i, vençuda per l'esforç de la vertiginosa fugida, va dir, tot contemplant les aigües del Peneu: «Ajuda'm, pare, si és veritat que els rius teniu poder diví; destrueix, transformant-la, aquesta figura meva que m'ha fet ser massa desitjada».
Tot just acabada la pregària, un pesat entorpiment li envaeix els membres, els seus pits delicats comencen a ser envoltats per una fina escorça, els seus cabells creixen transformant-se en fulles, els seus braços en branques; els peus, suara tan àgils, queden fixats a terra, convertits en arrels immòbils, el seu cap esdevé una copa d'arbre. Només queda d'ella la seva bellesa resplendent. Febos, tanmateix, continua estimant-la; posa la mà dreta en el tronc i sent com batega encara el seu cor sota la nova escorça; estreny amb els seus braços les branques com si fossin membres i omple la fusta de besos; la fusta, però, refusa els petons. El déu li digué: «Ja que no pots ésser la meva esposa, seràs, no ho dubtis, el meu arbre; ornaràs per sempre, llorer, els meus cabells, la meva lira, el meu buirac; acompanyaràs els cabdills romans quan veus alegres cantin el seu triomf i el Capitoli sigui testimoni de les llargues desfilades. També tu et dreçaràs, com a guardiana fidelíssima davant les portes d'August i protegiràs la corona d'alzina situada enmig; igual que el meu cap es conserva sempre jove i els meus cabells no són mai tallats, rep també tu l'honor de tenir un fullatge perenne». Peà havia acabat de parlar; el llorer va assentir amb les branques novelles i va semblar que havia agitat la copa com si fos un cap.

Ovidi, Metamorfosis, I, 452-567. Traducció de Ferran Aguilera. Barcelona. Ed. La Magrana.